La burgesia revolucionària, quan va triomfar, va aconseguir imposar les seves idees polítiques: el liberalisme i el nacionalisme:

• El liberalisme moderat de l’alta burgesia, la nova classe dominant, era antiabsolutista, defensor del liberalisme econòmic (llibertat d’empresa), de les llibertats individuals, de la igualtat  jurídica (masculina) i de l’Estat Constitucional Liberal (monàrquic, de sufragi restringit) basant-se en la Constitució francesa de 1791.
• El liberalisme radical de la petita i mitjana burgesia democràtica -els republicans-, que durant la majoria del segle XIX estaran a l'oposició, també era antiabsolutista i defensava l’Estat liberal burgès (republicà). Però els republicans o demòcrates  del XIX eren partidaris d’un intervencionisme estatal molt més gran destinat a una distribució més justa de la propietat i la riquesa, limitant la llibertat empresarial, de les llibertats individuals ampliades (les llibertats socials d’impremta, de reunió,  d’associació, d’ensenyament), i de la igualtat civil i política (sufragi universal masculí). El seu ideal és la Constitució francesa de 1793).
• En el segle XX el liberalisme democràtic serà una força política molt important. És la base ideològica dels partits liberals i dels partits demòcrates cristians.

• El nacionalisme és un moviment polític que defensa l’autogovern, basat en la sobirania nacional, és a dir, la  sobirania de la nació (o sigui, del conjunt dels ciutadans que són els que posseeixen el poder polític i, per tant, tenen dret a auto governar-se) que identifiquen amb l’Estat (Estats-nacionals). És una  ideologia que la burgesia adopta per oposar-se a la sobirania del rei absolut, als drets dinàstics, a les fronteres patrimonials i als Estats supranacionals. És el concepte de ciutadà  contra el de súbdit, és el crit de ¡viva la nació!  en  comptes de ¡viva el rei!.
  
  
• Les característiques del nacionalisme:

                     El sorgiment i la formació del nacionalisme va ser un fenomen complex. Basant-se en el sentiment d’amor a la terra on has nascut, sorgirà el concepte de nació com una comunitat que té interessos comuns pel fet de viure en un territori determinat i compartir una història, una cultura i una llengua,  que són els trets d’identificació nacional en que s’assenta el sentiment nacional, de unió entre tots els nacionals (la religió és també un signe d’identificació nacional en molts casos). Aquest sentiment nacionalista neix als segles XVIII-XIX quan es crea la consciència nacional, la percepció de pertànyer a una nació, la qual cosa determina les vides dels seus habitants. És la creença en que el fet  de formar part de la mateixa nació, ens fa tenir interessos comuns i contraris als del rei absolut (en el segle XVIII-XIX) i contraris o diferents als de les altres nacions. El nacionalista defensa la idea de què els membres d’una comunitat nacional són diferents als de les altres nacions i, per tant, tenen interessos diferents. En la societat jerarquitzada estamental era impossible que sorgís una identificació comú entre els serfs i els senyors, un sentiment d’unió nacional  que enfortiria l’individu al sentir-se part de la nació, al pensar que hi ha una força que uneix a tots, que identifica a tots, que fa que tots comparteixin sentiments, tarannà, pensaments i interessos econòmics, socials i polítics comuns. En la societat estamental hi havia massa distància, massa diferències: de riquesa, però també de drets i deures. Però la burgesia revolucionària del segle XVIII-XIX  que  dirigirà el sentiment nacional i el moviment nacionalista, o serà el seu portaveu, fa oblidar diferències de riquesa i ressalta el que comparteixen: els drets (la llibertat)  i els deures en comú (la igualtat), llibertat i igualtat que solament podrien aconseguir amb la unió sagrada de tots els nacionals contra l’absolutisme,  oblidant diferències de classe. A més, la burgesia liberal aconsegueix identificar els seus interessos amb els de la nació (i ho continua fent avui en dia, pensen els antinacionalistes) i oposant els interessos de la nació als de l’Estat absolut  obtindrà  un Estat nacional capitalista  que defensi els seus interessos.

• Evolució del nacionalisme. Com les diferències territorials i de força en els diferents Estats eren molt grans, donaran lloc a diferents possibilitats nacionalistes:

• En el cas que la burgesia revolucionaria es trobi separada en territoris dispersos, el moviment liberal-nacionalista que dirigirà tindrà un caràcter unificador (Unificació italiana). Si la burgesia revolucionaria es troba sotmesa a un Estat fort controlat per una classe (sigui o no burgesa) contrària als seus interessos, la burgesia optarà per dirigir un moviment liberal-nacionalista independentista (Guerra d’independència grega).  Tanmateix, no totes les guerres d’independència són revolucions burgeses, només ho són les que a més de lluitar contra un invasor pretenen establir un Estat Liberal.
  
  
• Si un Estat Liberal amb diferències regionals socioeconòmiques no representa a tota la classe dominant, en els territoris on un sector de la burgesia no ve totalment defensats els seus interessos per l’Estat constituït acostuma a produir-se un conflicte nacionalista. La burgesia minoritària  opta per dues opcions: o accepta l’absorció i s’integra en la nació constituïda, o crea un moviment nacionalista propi, contrari i necessàriament diferenciador, més o menys secessionista, que aspiri a controlar el territori d’aquesta minoria nacional mitjançant l’autogovern.
  
  
• Per la força i l'arrelament del sentiment nacional entre la societat, el nacionalisme serà una ideologia defensada per la burgesia moderada per aconseguir els seus objectius polítics,  però també per la burgesia radical, i d’aquesta manera, conforme avanci el temps, liberalisme i nacionalisme, moderat i radical, s’aniran barrejant i aniran evolucionant  fins a produir-se diferències substancials entre els diversos moviments nacionalistes des de finals del segle XIX (liberal, imperialista, feixista).

• L'oposició al nacionalisme
  En la segona meitat del segle XIX sorgiran també ideologies antinacionalistes (com el marxisme o l’anarquisme) que oposaran l’internacionalisme proletari al nacionalisme burgès: és la classe social i no la nació la que determina  l’individu i, per tant, no és possible que obrers i empresaris tinguin els mateixos interessos encara que visquin o hagin nascut en un mateix territori, a l'igual que els assalariats tenen interessos comuns siguin del país que siguin.